Grans sèries de ficció conyistíca! Vol. 01: Dr. Horrible’s Sing-Along Blog
Inauguro una nova secció, dedicada als àvids del conyisme i l’humor excels, absurd, histriònic i hilarantment bizarre! Sense més dil·lacions, el primer volum:
Dr. Horrible’s Sing-Along Blog, de Joss Whedon
Sí, Joss Whedon. El creador i màxim artífex de Buffy Cazavampiros i Angel. I Firefly i Serenity, recordem-ho. Ja en parlarem, someday. Fora prejudicis, doncs!
Dr. Horrible’s és una minisèrie de tres episodis, d’un quart d’hora de durada, llençada a la xarxa el passat estiu gratuïtament, durant temps limitat, i ara disponible per a descàrrega a i-Tunes… i bla bla bla… va, prou de dades i enllaços!
Parlem d’una -agafeu-vos- comèdia musical superheroica en forma de videoblog, on l’esplèndid i ja mític Neil Patrick Harris a.k.a. Barney Stinson encarna en Dr. Horrible, un villà en minúscules i acomplexat, un doctor boig d’ulleres a lo steampunk (com el senyor de la capçalera, tu) amb artefactes apocalíptics d’estar per casa i pistoles làser destructores. Enamorat d’una pèl-roja encantandora de la bugaderia, a un peu de l’ingrés a la Malvada Lliga del Mal, i amb un clar enemic, la seva nèmesi: l’hipermusculat i presumit Capità Hammer.
Què en puc dir? És una puta meravella. Un descojone elegantíssim. L’empatia amb el desafortunat Dr. Horrible és entranyable, i et fa partícep de la seva causa, et fascina amb els seus dilemes d’amor i destrucció maligna. I, ai, mare meva, els números musicals són absolutament brillants! Els germans Whedon (OMG!) són al càrrec de música i lletres: unes cançons fatxendes i fantoches, prodigiosament ensucrades i monyes, irresistiblement enganxoses… I és que, posem-nos en antecedents, NPH té una presència icònica que, cantant i ballant, en la forma musical, s’eleva a l’estratosfera.
I és que, a més, perverteix les formes de l’era You-Tube i el videoblog intimista. Homenatja amb honestedat la cultura superheroica. I ridiculitza i rebutja la incòmoda i patètica tendència de moda: la d’humanitzar superherois i villans tot introduint-los dins els -aaah!- aterridors problemes i dilemes de la vida quotidiana! Aquesta voluntat crítica es palesa en el final obertament tragicòmic de la sèrie, que no us rebentaré, però en diré un parell de coses: resitua el personatge, madurat i esguerrat, dins l’autèntica èpica de villà, i el fa molt més complex, estoic i pervers. Te lo digo todo y no te digo ná.
La realització és molt, molt notable. El detallisme i preciosisme de la planificació és realment envejable: amb només tres o quatre set-pieces molt bent aprofitades, un ritme molt ben filat, de vegades trepidant, i una càmera funcionalment orgànica (quins travellings!), Whedon construeix del no-res un exemple perfecte d’èpica digital, de talent amb pocs recursos sàviament utilitzats, i de comèdia post-tubera, honesta, fresca i delirant.
Detalls conyístics que m’han encisat: l’iphone-control remot del mal, la butaca gegantina, els fans mongol·loides, els sequaços de Bad Horse… i el mateix Bad Horse.
I per acabar…
- El tràiler!
- El web oficial!
- El còmic spin-off del Capità Hammer!
- I… va, la minisèrie aquí i aquí, amb subtítols integrats i tot… Però compreu el devedé, hòstia!, que són 10 dòlars, i ve amb un comentari musical! Un COMENTARI MUSICAL! Jo ja me l’he demanat per reis.
Aquí conclou la primera entrega! Properament… Garth Marenghi’s Darkplace! LA SÈRIE, EN MAJÚSCULES.
Franz Steam
Deixa un comentari