To kill a rat (reprise)

•Mai 3, 2009 • 1 comentari

Previously, on Franz Steam…

Sí, ja sé que fa EONS que no publico una putemierden. I sí, he trencat la meva èpica promesa inicial d’escriure diàriament; però és que era inevitable, i també entranyable. Els perquès? No vull avorrir-vos amb les meves crisis identitàries i creatives, que si sedentarisme nadalenc i grips galopants, que si no tinc eines d’anàlisi i crítica… i d’altres laments victimistes. Estic preparant un exèrcit de crítiques personalíssimes de tot tipus i color que devastaran la blogosfera catalana de tal manera que riute’n tu de l’armaggedó. CUMMING SOON.

Mentrestant, per sortir del pas, i ja sé que és execrable i patillero, us adjunto un breu assaig que ens van encarregar a l’esplai universitari. Tracta del món del Tub i les elucubracions d’un teòric de la imatge tremendament lúcid, anomenat Paul Virilio. Un escrit d’estil clarament jordicostista, el mestre de la crítica cultural, i alhora inspirat en una de les digressions del protofilòsof Nacho Vigalondo en algun racó internàutic… que no recordo ben bé, cony, i mira que ho he buscat i rebuscat. En resum, que atorgo plenament tot el crèdit ideològic als meus dos ídols contraculturals: jo simplement he fet un treball de classe.

A continuació d’aquests mots, hi havia adjunt l’assaig dels nassos. Recordeu aquesta entrada del mes de febrer? Va desaparèixer misteriosament, tot i que ningú se’n va adonar. El perquè? Vaig reformular el meu preciós assaig i el vaig presentar als premis Sant Jordi de la Universitat Pompeu Fabra, a la modalitat homònima d’assaig.  I, qui ho diria, va resultar guanyador! Un bell moment per compartir amb tots vosaltres. I per inflar el pit amb orgull, per cimentar el nou inici d’una trajectòria incerta, per reemprendre la escriptura constant del blog de crítica i anàlisi que sempre he desitjat. Ara sí, us ho asseguro. En fi, aquí teniu la versió 2.0 del meu primer assaig amb cara i ulls i tita. Una tita ben llarga.

YouTube i la destrucció del temps

1. El 22 de novembre del passat 2008, es va emetre (i s’emet) mundialment en directe –des de San Francisco i Tokio, via stream– l’esdeveniment internàutic de la temporada: Youtube Live, un híbrid mastodòntic entre el concert multitudinari i l’espectacle de varietats amb reminiscències del freak show. Els seus protagonistes eren (i són) les estrelles i talents de la curta història de YouTube, encimats pels milions d’usuaris i les seves visites de creixement exponencial. El celebèrrim servidor de vídeos era (i és) perfectament conscient de la seva condició de canal global massiu de target teen i no tant teen, de plataforma de llançament simultani d’artistes i pallassos; i d’escenari exhibicionista del consumidor per defecte, ara creador de continguts. I per aquest motiu, l’únic que calia era aglutinar i posar en escena a tota una colla d’artistes inesperats i showmen potencials, tots ells sorgits de l’anonimat, i servir-los espectacularment als seus fans i seguidors.

Dit i fet: tant l’acurada realització com el muntatge escènic no tenen res a envejar a les grans superproduccions musicals dels grans cantants del moment. El pla seqüència inicial, d’una complexitat tècnica gens menyspreable, ressegueix la voluptuosa figura vehicular de la cantant pop Katy Perry, acompanyada d’algunes icones emblemàtiques del Tub, fins arribar a l’escenari principal. Un cop atrapat visceralment l’espectador virtual, se succeeixen un enfilall d’actuacions i performances intimistes, més pròpies de la stand-up comedy nord-americana, alternades amb petites peces d’animació o muntatges d’exhibició acrobàtica a l’exterior. És a dir, un directe absolutament clàssic, on prima una planificació multicàmera clarament funcional i d’estètica MTV, que serveix a l’espectacle multiforme i hedonista que és YouTube Live, paradigma d’allò cool.

2. El teòric cultural Paul Virilio exposa al seu assaig breu The perspective of Real Time (1997) tot un entramat de preocupacions i inquietuds respecte a la dromologia. La dromologia –o la ciència de la velocitat– és un concepte encunyat pel mateix autor, qui assenyala una manca de perspectiva i relativisme temporals respecte a la societat i la seva relació amb els mass-media. El seu discurs esdevé profètic en el moment en què anuncia i exemplifica una mutació perceptiva del temps i l’espai a causa dels mitjans audiovisuals, les seves especificacions tècniques, i la seva filosofia de la immediatesa i el present fugaç.

Virilio elucubra una tesi sobre la mutació temporal, autèntic eix vertebrador del pensament dromològic: del temps cronològic o temps històric i narratiu, al cronoscòpic o immediat. De fet, hi proposa una analogia esclaridora amb el mode de lectura d’un rellotge analògic i un de digital. Al primer, localitzem espacialment les busques en relació al cercle horari de dotze hores. El digital, en canvi, ens mostra contínuament i instantàniament l’hora exacta de l’instant de lectura.

D’aquesta manera, i per extensió i aplicació de l’anomenat temps real o real-time, l’individu passarà a viure i consumir immers en el present: alienat temporalment, oblidant passat i futur, i perdent una perspectiva cronològica de l’entorn. A més a més, l’esclavitud vers la pantalla –font única de coneixement– comporta alhora una pèrdua dels referents espacials i lumínics del món real. La construcció de la realitat es basaria, doncs, en reconstruccions simulades, televisades en dues dimensions, mentre emeten una llum pròpia i artificial que no es correspon amb la llum solar de l’exterior.

3. A propòsit de Virilio, Youtube s’entronca directament amb els símptomes imminents que pronostica el teòric, però apuntant algunes contradiccions. Només cal fixar-se en la mateixa naturalesa d’aquest metacanal de continguts. Què ens ofereix? Tot i més, en constant acumulació. YouTube s’ha convertit en un magatzem incommensurable de tot tipus de productes audiovisuals, ja sigui agrupant formes consolidades –el curtmetratge, el videoclip, la ficció seriada fragmentada, el documental, els highlights televisius– o propiciant la irrupció de nous formats inclassificables: videoblogs de tot tipus, exhibicions eròtiques amateur per correspondència, experiments formals de reedició i reinterpretació de material d’arxiu… o testimonis seqüencials dels grans esdeveniments de la història majúscula i íntima – una mena de periodisme de la vivència en primera persona.

Si bé que el consum i les audiències de YouTube s’articulen, com en la televisió, al voltant del present immediat i les modes nascudes del boca-orella virtual, hem de tenir molt present que tots els seus continguts queden emmagatzemats ad infinitum. Els primers anys d’història del Tub conformen un tot indissoluble i imprecís, un calaix de sastre on s’hi aboca la glòria i les deixalles internàutiques de la humanitat, on ja no importa el seu context espaciotemporal, sinó el contingut per ell mateix i els continguts que s’hi relacionen.

Els usuaris obvien qualsevol referència contextual –que hi són– per pura inèrcia del visionat acumulatiu, i les noves fornades de públic percebran temporalment de la mateixa manera l’últim vídeo absurd de moda junt amb les antigalles mítiques de la història passada, com l’animaló de mirada dramàtica o el ballarí de xiclet. El contingut prevaldrà eternament –a menys que algun grup crono-terrorista atempti contra els servidors mundials de YouTube– i la història, el temps, la cronologia del consum audiovisual… tots ells desapareixeran paulatinament. I si el futur del consum televisiu passa per la seva reconversió cap a l’estil YouTube, arribarà el dia en què tot l’audiovisual estarà format per un caos exponencial de peces i formats breus i impactants.

D’aquesta manera, un esdeveniment com YouTube Live ens resulta recargoladament irònic: sota la forma del real-time, però condemnat a l’emmagatzematge sempitern. Així doncs, el recorregut vital de YouTube sembla convergir amb els auguris de Virilio, amb una diferència: el consum no solament serà immediat i posteriorment oblidat, sinó circular i reiteratiu, formant un amalgama dins el no-temps. Referències contextuals o temporals com les del primer paràgraf d’aquest escrit hauran de mutar cap al present perenne. I qui sap si, en resposta al clima d’aquesta època, els cronògrafs –ofici hipotètic que m’acabo d’inventar– seran els nous rebels, els nous guies de la cultura.

CODA: La meva primera incursió a amazon.co.uk m’ha brindat un tresor catòdic: The Mighty Boosh – Complete Series. Ja en parlarem en un volum futur de les Grans Sèries de les Ficció Conyística. Us deixo, tot i això, amb un tast exquisit:


Com adaptar un Kame Hame Ha

•Desembre 15, 2008 • 1 comentari

A continuació, l’últim tràiler -subtitulat- de “Dragon Ball Evolution”, l’adaptació cinematogràfica del cèlebre manga d’Akira Toriyama: Bola de Drac.

Aparqueu les vostres ires i recels, no jutjeu encara.

Un recorregut pels comentaris tubulars del vídeo, inframón terrorífic que cal visitar amb precaució, ens mostra com el fandom massiu de Dragon Ball s’horripila i insulta i critica… per les raons equivocades. El fan default o estàndard ja pressuposa unes lleis universals sobre l’adaptació:

1. Que el respecte a l’obra original consisteix en CALCAR, on la fidelitat és un valor afegit.

En Cor Petit NO és VERD! En Goku NO té CUA! El follet tortuga NO té BARBA!

2. Que els narradors d’històries estan en deute amb el fandom. Henrique Lage ens recorda, al Focoforo, aquest magnífic diàleg dels Simpson, del capítol “El show de Rasca y Pica y Poochie”:

Bart: Eh, ya sé que no fue grandioso, ¿pero qué derecho tienes a quejarte?

Venedor de còmics: Como fiel espectador, siento que están en deuda conmigo.

Bart: ¿Qué? Te ofrecen miles y miles de horas de entretenimiento gratis. ¿Y ellos están en deuda contigo? Si acaso, tu estás en deuda con ellos.

Venedor de còmics: [pausa] El peor episodio de la historia.

Reconeguem-ho: molts de nosaltres ens hem convertit en talibans de l’adaptació. Es més, ¿què cony és una bona adaptació? ¿La que copia o la que destil·la? ¿La que emmalalteix per aconseguir la estètica PERFECTA o la que mira de reinterpretar l’essència de l’original?

Què preferiu: ¿un film com “Super Mario Bros”, que reformula en clau de cyberpunk futurista un videojoc de plataformes fabulenc i quasi conceptual; o un Sin City, plasmació visual perfecta, un còmic filmat, una successió de plans estàtics que rebutgen tot un llenguatge cinematogràfic? Vale, sóc un màfies i estic condicionant l’elecció, però, ¿quin cony de sentit té l’adaptació literal, si ja disposem de l’original, sempre superior i dissenyat en funció d’un llenguatge propi?

Ara bé, ¿per què “Dragon Ball: Evolution”, em fa mala espina? Perquè crec que pot mancar de personalitat: l’arquetip de l’heroi a contracor, de l’escollit davant l’adversitat, està sobadíssim. Si Toriyama construeix personatges encantadors i ben perfilats, el film apunta cap a prototips ben pochos i sossos: un Goku descafeïnat, un mestre sever i trascendental, una Bulma tecnòfila i eròticament cool, i un dolent dolentíssim que mai somriu.

Al còmic original, la primera etapa mostra les vicissituts d’un paleto de poble benèvol, innocent i superhumanament fort, immers en la ciutat, en contacte amb la civilització. La clàssica oposició entre allò rural i urbà, amb una alenada fresca d’humor. El Goku adult, més endavant, lidera una troupe de guerrers que es foten d’hòsties hiperbòliques amb villans mutants, amb la superació personal com a moralina.

Sembla ser que el film mira d’aplegar indistintament aquestes claus conceptuals de totes les sagues -juxtaposades, recordem- sense saber massa bé on enfocar, amanides amb el clàssic recoregut heroic i la pugna entre bé i mal. On és la contraposició d’allò rural i urbà? A les set-pieces i no pas als personatges. On és l’esperit d’aventura i recerca? Cal recercar frenèticament les boles de drac per salvar el món. On són les hòsties hiperbòliques? Camuflades enmig d’escenes rutinàries de kung fu d’estil Watchowski.

Però sabeu quin és el meu gran error? Que estic JUTJANT UN TRÀILER. Un tast. Un avanç promocional. Focs artificials condensats en dos minuts. Ja puc elucubrar tant com vulgui, que fins que el film no pugui parlar per ell mateix en la seva totalitat, aquestes línies, impressions buides, valen menys que un pet de morsa.

Siguem pacients i callem-nos la boca. Gaudim més i queixem-nos menys.

Franz Steam

Addenda: A dia d’avui, la millor adaptació espiritual dels combats boladedraconians és, salvant les distàncies, això:


Nit de Repronto

•Desembre 14, 2008 • 2 comentaris

Raúl Minchinela és el Dr. Repronto

Acepta el reto de repronto

Reflexiones de Repronto és un fascinant video-blog d’assaig cultural audiovisual, on el Dr. Repronto, un columnista de l’època de Youtube (sic), ens exposa, setmana rere setmana, una petita i humil tesi cultural, encapçalada per un tema. Per exemple, el glamour. Vegeu-ho. El que, inicialment, és una aparent digressió, una colla d’elucubracions amb l’unic objectiu d’entretenir i jugar amb l’espectador, conclou amb una magnífica conclusió, contundent i argumentada, tot oferint-nos una curiosa perla de coneixement i reflexió.

Com hem vist, durant el seu elaborat discurs, un petit televisor, una petita finestra dins la plàstica del pla fix, emet fragments de pel·lícules i vídeos i imatges inquietants que funcionen com un subtext, paral·lel al monòleg magistral. Forma i contingut conflueixen en una posada en escena molt cuidada, farcida d’informació, i realment atraient.
Si bé que el mateix autor reconeix que cal prendre’s algunes llicències -aforismes i sentències que es podrien desenvolupar i matisar- per encabir-ho tot dins un temps reduït, cal reconèixer la valentia de conduir un projecte tan estrafolari i necessari, i tan ben parit, com aquesta columna de revelació cultural que és Repronto.

Ahir, un servidor, amb l’inestimable companyia de la seva senyoreta Cámara, vam assistir a una petita projecció pública del videoblog, a la Sala Noa, al moderníssim barri del Born. I permeteu-me un toc confessional, i és que el meu nerviosisme va augmentar quan vaig descobrir que, entre els assistents, hi havia alguns dels meus petits herois culturals de la xarxa, els meus referents intel·lectuals del moment!

No solament el mateix Minchinela, de qui ja en seguia la pista de fa temps, amb admiració; hi era també el senyor John Tones, tot un erudit de la subcultura, jefazo del MÍTIC Focoforo, i artífex de la Superjuegos Xtreme i Mondo Píxel, dues de les poques publicacions periodístiques sobre el món dels videojocs amb veu pròpia i nassos per ressenyar amb sinceritat, amb una afecció per l’assaig i un amor desmesurat pel videojoc retro. I l’Eunice Szpillman, dissenyadora i col·laborada de Tones, i, si no m’equivoco, el mateix Alvy Singer, l’inquiet crític cultural mataronenc.

La meva timidesa, és clar, em va mantenir en silenci. No sóc una col·legiala desbocada. I cony, que són persones humanes. Tot i això, ens sentiem intranquils, incòmodes, fora de lloc, i és que, certament, tots els assistents semblaven conèixer-se els uns als altres, tots amics del Dr. Repronto, i l’ambient que es respirava era bastant hermètic, no ho negarem pas. Som així de carallots, tu.

Anècdotes apart, cal dir que el passi d’ahir ens va agradar, i força. La selecció d’episodis, magnífica: “El comesandías“, “Programa de Futuro“, “Acabáramos“, “Hijos de las Bombas“, “El cabrón del campo” i “El héroe proletario”, aquest últim, sense enllaç, encara inèdit a la xarxa.

A més a més, i aquí arriba la part onírica i xorra de la vivència, es va fer un concurs, on havíem d’apuntar propostes per un nou capítol de Repronto: la més cool, la que s’adigui més a la filosofia reprontil, s’enduria un premi. Un cop resolt el concurs, a causa d’una confusió, el senyor Minchinela en persona em va obsequiar erròniament amb un devedé caratulat de la primera temporada del videblog. Atònit, sense entendre res, vaig demanar explicacions, i l’autèntic guanyador, al meu costat, reclamava el seu premi. I el senyor Minchinela va i li dóna també un devedé caratulat, i, acte seguit, es treu més i més devedés per a usdefruit dels assistents, i tothom, com animals famèlics, a fer-se amb la seva còpia. Ningú en va dir res, i el desinterès ja era absolut: el xampany ja se servia pel brindis final. Visquin les bombolles!

El meu desconcert em va sumir, de nou, en silenci. Sense saber què fer i què dir. I au, cap a casa, carinyo, anem a sopar. Que aquesta gent és molt rara i hermètica i no sé que cony acaba de passar. I em mengava el cap. M’han pres el pèl? Perquè sempre em regalen coses de manera inesperada? Hauria de presentar-li els meus respectes al senyor Minchinela, confessant que el premi no em pertocava? Em perseguiran cual vil ladrón?

Oblidem les paranoies, donem la benvinguda a les confusions absurdes, i gaudim de les futures entregues de Reflexiones de Repronto, i gaudiu vosaltres amb l’últim episodi emès, l’especial nadalenc: “El espíritu de la Navidad”.

Franz Steam

La tràgica història d’un biquini

•Desembre 13, 2008 • Feu un comentari

Aprofito l’avinentesa per fer-me una mica d’autobombo. A continuació, el meu Notodo de 30 segons:

La tragèdia

De ben segur que la majoria ja l’heu vist, que sóc molt pesat i, en el seu moment ja vaig anunciar sobradament la seva selecció a la 7a edició del Notodofilmfest, i la seva inclusió al Box-Office de la setmana (posició número 10! WOW!) i tal i tal. Vaig compartir-ne el link amb tot hom i en vaig demanar opinions, amb el meu entusiasme habitual. La majoria de crítiques rebudes es resumeixen en un What the Fuck!?, clarament intencionat, i els pobres espectadors afirmen no entendre absolutament res, al·ludint a la meva bogeria, mentre que d’altres simplement se’n riuen sanament i ja està.

El meu company i gran amic Joan Baró, àlies Cornamusaire, confès seguidor de la meva minsa i potxa filmografia amateur, em retreia, però, una buidor en el curt, inconcret i massa abstracte, “un no saber què m’estàs explicant”, vaja.

I és clar, em vaig proposar aquesta revisió de consciència. Què vull explicar amb la tràgica història d’un biquini? Sempre havia concebut aquesta microhistòria com un experiment visceral, on l’objectiu primordial del cop d’efecte és el de trastocar l’espectador i acabar amb aquelles emocions i expectatives que s’havia creat just abans, amb aquells plans efectistes i l’Adagio for Strings de Samuel Barber com a súmmum del dramatisme.

Però també hi havien idees més enllà de l’efectisme, és clar. Un pot pensar en la mateixa naturalesa de la història: una tragèdia en biquini és menys tràgica? L’espectador no pot conjecturar la seva pròpia versió, com, per exemple, que el al pare li agradava tranvestir-se i, en aquell moment inoportú, el seu fill havia mort sobtadament per alguna raó desconeguda? Que era un maníac pedòfil? Que vivim en una societat distòpica on tots els pares de família duen sexys banyadors femenins? Jo que sé: no podem mirar de donar-li sentit a la història? O és que el curt no invita a fer aquest esforç, potser?

A més, trobo que, en un nivell implícit, hi ha un tarannà crític amb l’efectisme o flipisme tant estès en el curt amateur actual, on l’únic que prima és la sorpresa per la sorpresa, a la recerca de la complicitat de l’espectador. Aquí, la sorpresa condueix, potser, cap a l’absurd, la incomprensió i el no-res.

La gran qüestió és: he sabut transmetre totes aquestes idees dins la peça de trenta segons? En aquest sentit, crec que he fracassat en bona mesura. ¿La forma utilizada, el mode de la història, inutilitza tots aquests continguts? ¿Quina és la forma adient per conjugar, per aplegar efectisme absurd i reflexió sobre la ficció?

Fent això, potser: escrivint aquest mig-assaig patètic però simpàtic de voluntats fracassades i d’ensopiment nocturn.

Franz Steam

JCVD

•Desembre 12, 2008 • Feu un comentari

JCVD és Jean Claude Van Damme. Toma cartelaco!

jcvd-le-film

Parem-nos un segon, i pensem ens les estrelles hipermusculades del Hollywood d’acció dels vuitanta. Sylvester Stallone… i tenim a Rambo. Arnold Schwazzeneger… Terminator, és clar. I Jean-Claude Van Damme? Jean-Claude Van Damme mai s’ha pogut identificar ni refugiar darrera el nom d’un heroi de ficció. Jean-Claude Van Damme és… ell mateix, sempre, protagonitzi el film que sigui. El seu nom és tot el que té (bé, i les seves hòsties), i els noms poden ser ben fràgils… Possiblement, que Jean-Claude Van Damme s’interpreti a ell mateix a JCVD no és, doncs, tan irònic com sembla. És una manera perfecta de definir-lo com a personatge perenne i reafirmar la seva solitud i el seu desamparament.

Vegem-ne el tràiler!

I és que Jean-Claude Van Damme, al film, és l’estrella en ple declivi crepuscular. Un titella vell i desgastat, en baixa forma: mentre desfilen els crèdits inicials, un pla seqüència d’acció non-stop desgasta físicament l’actor, immers en ple rodatge, fins interrompre’l: un decorat ha caigut. I en Jean-Claude ja no té ofertes suculentes, i d’altres estrelles (Seagal!) usurpen els seus papers; la seva economia minva i minva, mentre mira de lluitar per la custòdia de la seva filla en una colla de judicis humiliants. Van Damme està ACABAT. A més, a la seva Brusel·les natal, hi ha un robatori a una oficina de correus, amb hostatges i tot, i sembla que Van Damme n’és el responsable…

Comencen els spòilers.

El film reconstrueix, a lo perspectivista, a lo Rashomon, aquest robatori, nucli del film. Els punts de vista se succeeixen de manera que la informació i els girs OMG arriben ben dosificats a l’espectador. Pobre Van Damme!, un hostatge més, obligat i forçat a representar, a actuar!, el paper de villà, la seva antítesi. Tot un via crucis moral on els plans seqüència, abundants i molt ben resolts tècnicament, esgoten i esgoten encara més l’actor/personatge fins arribar a L’ESCENA del film. Una ascenció espiritual, literalment, més amunt dels decorats i els focus, on Van Damme ens brinda un emotiu monòleg a càmera: l’heroi despullat PLORA i lamenta i demana perdó pels seus errors, demanant una nova oportunitat per aquest vell cocodril. Un acte de confessió que ultrapassa la ficció, absolutament real i autobiogràfic.

Aquí Van Damme no ha trencat la quarta paret (que ja s’esquinçava), és que l’ha rebentada a hòsties.

L’assumpció del seu jo, l’heroi justicier, ens condueix a un doble desenllaç: l’anhelat i somniat pel mateix Jean-Claude i el públic, i el desenllaç real, irònic i tragicòmic, on un Van Damme purificat i renascut és condemnat a presó injustament per uns crims que no ha comès. Però feliç. En pau.

Acaben els spòilers.

De debò, aneu-hi! Si no us he convençut amb aquesta ressenya tan emotiva, amb spòilers o sense, és que teniu orxata a les venes, en comptes de sang. Aquest film és increïblement sincer i confessional, com dèiem, i qui té els nassos d’interpel·lar així a l’espectador, d’una manera tan punyent, és mereix una oportunitat, i ningú li està donant.

ANEU-HI! Encara és en cartell, a un puto únic cinema de Barcelona, els Casablanca-Gràcia, en versió original, i no durarà GENS. I a Lleida crec que la faran al Funatic en breu! Tots al puto Funatic! Francesco! Tu hi aniràs, oi? Francesco! FRANCESCO!

Franz Steam

Grans sèries de ficció conyistíca! Vol. 01: Dr. Horrible’s Sing-Along Blog

•Desembre 11, 2008 • Feu un comentari

Inauguro una nova secció, dedicada als àvids del conyisme i l’humor excels, absurd, histriònic i hilarantment bizarre! Sense més dil·lacions, el primer volum:

Dr. Horrible's Sing-Along Blog

Dr. Horrible’s Sing-Along Blog, de Joss Whedon

Sí, Joss Whedon. El creador i màxim artífex de Buffy Cazavampiros i Angel. I Firefly i Serenity, recordem-ho. Ja en parlarem, someday. Fora prejudicis, doncs!

Dr. Horrible’s és una minisèrie de tres episodis, d’un quart d’hora de durada, llençada a la xarxa el passat estiu gratuïtament, durant temps limitat, i ara disponible per a descàrrega a i-Tunes… i bla bla bla… va, prou de dades i enllaços!

Parlem d’una -agafeu-vos- comèdia musical superheroica en forma de videoblog, on l’esplèndid i ja mític Neil Patrick Harris a.k.a. Barney Stinson encarna en Dr. Horrible, un villà en minúscules i acomplexat, un doctor boig d’ulleres a lo steampunk (com el senyor de la capçalera, tu) amb artefactes apocalíptics d’estar per casa i pistoles làser destructores. Enamorat d’una pèl-roja encantandora de la bugaderia, a un peu de l’ingrés a la Malvada Lliga del Mal, i amb un clar enemic, la seva nèmesi: l’hipermusculat i presumit Capità Hammer.

Què en puc dir? És una puta meravella. Un descojone elegantíssim. L’empatia amb el desafortunat Dr. Horrible és entranyable, i et fa partícep de la seva causa, et fascina amb els seus dilemes d’amor i destrucció maligna. I, ai, mare meva, els números musicals són absolutament brillants! Els germans Whedon (OMG!) són al càrrec de música i lletres: unes cançons fatxendes i fantoches, prodigiosament ensucrades i monyes, irresistiblement enganxoses… I és que, posem-nos en antecedents, NPH té una presència icònica que, cantant i ballant, en la forma musical, s’eleva a l’estratosfera.

I és que, a més, perverteix les formes de l’era You-Tube i el videoblog intimista. Homenatja amb honestedat la cultura superheroica. I ridiculitza i rebutja la incòmoda i patètica tendència de moda: la d’humanitzar superherois i villans tot introduint-los dins els -aaah!- aterridors problemes i dilemes de la vida quotidiana! Aquesta voluntat crítica es palesa en el final obertament tragicòmic de la sèrie, que no us rebentaré, però en diré un parell de coses: resitua el personatge, madurat i esguerrat, dins l’autèntica èpica de villà, i el fa molt més complex, estoic i pervers. Te lo digo todo y no te digo ná.

La realització és molt, molt notable. El detallisme i preciosisme de la planificació és realment envejable: amb només tres o quatre set-pieces molt bent aprofitades, un ritme molt ben filat, de vegades trepidant, i una càmera funcionalment orgànica (quins travellings!), Whedon construeix del no-res un exemple perfecte d’èpica digital, de talent amb pocs recursos sàviament utilitzats, i de comèdia post-tubera, honesta, fresca i delirant.

Detalls conyístics que m’han encisat: l’iphone-control remot del mal, la butaca gegantina, els fans mongol·loides, els sequaços de Bad Horse… i el mateix Bad Horse.

I per acabar…

  • El tràiler!
  • El web oficial!
  • El còmic spin-off del Capità Hammer!
  • I… va, la minisèrie aquí i aquí, amb subtítols integrats i tot… Però compreu el devedé, hòstia!, que són 10 dòlars, i ve amb un comentari musical! Un COMENTARI MUSICAL! Jo ja me l’he demanat per reis.

Aquí conclou la primera entrega! Properament… Garth Marenghi’s Darkplace! LA SÈRIE, EN MAJÚSCULES.

Franz Steam

Sessió doble!

•Desembre 10, 2008 • Feu un comentari

Maleïda, oh!, la vida de l’estudiant, qui, valgui la redundància, ha d’estudiar durant les hores hagudes i per haver, davant un imperatiu major: la prova escrita de l’endemà, i no té moltes ganes de dissertar però sí de compartir!

applause

01. Duelo de bailes!

Dos! Ni un ni tres! Dos microrrelats! Sense títol! Parits per un servidor! Llegeixin i jutgin! S’accepten apostes! Quin és més dolent? Quin és més risible? Quin dels dos agradaria més a un estruç?

Una boirina malèfica s’escampava arreu. Els soldadets de plom no gosaven respirar el fètid alè del diable. Els seus cervellets es fonien lentament fins convertir-se en una fondue de records sense vida. I un cop ja regnava el silenci, els paràsits llefiscosos de l’inframón sorgien dels seus amagatalls infectes, i xuclaven les seves ànimes esporuguides, incrèdules davant una porta oberta de bat a bat.

D’aquella boirina malèfica que encara impregna la meva pell, en sorgeixen siluetes espectrals, protegides per una mà divina. Avancen amb parsimònia, inspeccionant minuciosament els estralls del cianur. Jo era una d’aquelles mosques repugnants, àvida d’excrements uniformats.

—————————————-

Érase una vez, un hombrecillo con muchos bigotes: por todos los rincones de su cuerpo y piel, ¡una barbaridad capilar! En invierno estaba calentito, y en verano, su atmósfera hirsuta le protegía de los rayos solares… Pero era una bola peluda y huraña.

Tan orgulloso estaba de su dicha, que decidió escribir sus memorias, para transmitir el legado del BIGOTE a todo el multiverso: cogió una máquina de escribir, y se puso a teclear. Pero sus bigotes se enredaban en los entresijos de la máquina, y se quedaba enganchado constante y dolorosamente.

Después de mucho empeño y cuidado, consiguió terminar su obra, y pidió a un piojo que vivía en un bigote meridional, que fuera el primero en leerla. El bichillo, a las cinco páginas, berreó: “¡Sodomita pretencioso! ¿No ves que a nadie le importan tus bigotes?”

El hombre, afectado, decidió afeitárselos. Solamente dejó un pelo, para recordar su desdicha.

2. Revoltijo de parides!

Si no us agrada la literatura barata condensada, no pateixin! Us oferim la més exquisita selecció d’intrascendències de la xarxa!

  1. Un tal Noyatan elucubra al seu mític fotolog sobre Cuéntame como paso i els seus poders profétics!
  2. L’Uncyclopedia ens brinda un nou article revelador: la llei de Murphy aplicada a gats antigravitatoris!
  3. L’ocell més inquietant i captivador del moment!
  4. Un rotund FAIL com Déu mana! La Wikipedia, un cowboy i un chumino.

Us desitjo una vida llarga i pròspera!