Una pe i una o

Sense més dil·lacions, mireu aquest videoclip ATERRIDOR:

Tema: Stress, del duo electrònic francès Justice
Dirigit per Romain Gavras.

Què? L’heu vist sencer? Jo no vaig poder, la primera vegada. Us heu angoixat? Us heu enfadat? Us heu indignat? Us heu sentit impotents? Heu pensat que la música és una puta merda?

El vídeo està, reconeguem-ho, brillantment realitzat. L’estil és increïblement agressiu, i càmera i muntatge funcionen a la perfecció. A més, interroga l’espectador: el drap netejant l’objectiu, les mirades a càmera o la censura policial són petits detalls que posen en dubte la construcció de la realitat. I el perxista flamejant o la pallissa a LA càmera són ja horror pur: la violència ha traspassat el mitjà. “Has gaudit gravant això, eh, fill de la gran…”, se sent als últims segons, en frànces.

Però vull anar més enllà d’anàlisis ja fetes, d’etiquetar formes i continguts, que ja ho he mig fet, vaja. No ho crec convenient ni sóc el més indicat, i no vull caure en demagògies fàcils. Que si es lícita aquesta representació de la violència, que si retrata el jovent suburbial, que si els cotxes cremats als afores de París, que si és una crítica a la manipulació dels mitjans…

Des d’un bon principi, jo vull parlar de sensacions.
Jo d’això n’anomeno filldeputisme il·lustrat. I em fa molta por, ho reconec. Una colla d’autòmates violents i destructors, quasi abstractes, que insulten i escupen i agredeixen. Els odio. Els reconec, em venen a la memòria. Em desperten vells fantasmes. No els comprenc.

El problema sorgeix quan, a mida que em miro més el vídeo i, a mida que escolto més el tema quan vaig pel carrer, m’atrau, m’absorveix, m’arrossega i finalment em fascina. Em torno un filldeputa d’esperit, adrenalínic i fatxenda, amb ganes de partir-li la cara a qui sigui en un impuls atàvic de violència. Thanatos i Ferrés i tot això. Hi connecto. Escolto el tema atentament, de nou, i me n’adono que tots els seus elements, els ritmes, els timbres, han estat triats acuradament per despertar aquestes emocions tan viscerals. I el clavicèmbal mortuori del final és la bomba. M’encanta. Sóc boig? No, simplement em poso dins la pell d’un filldeputa d’aquests i m’hi sento… estrany, sí, però inexplicablement bé. Confortable. Aquesta sensació s’esvaeix quan unes amigues nostres anomenades moral i ètica ens visiten insistentment. I torna la por, el desconcert i el rebuig.

Ara mireu-vos la seva rèplica:

Dirigit per Charles Villeneuve

He rigut com mai. La risión, que diuen alguns. Els abans temuts destructors vandàlics ara són éssers patèticament ridículs i infantils, que ensopeguen i juguen a l’Uno. Com despullem la por? Amb l’humor: riem-nos-en.

Ma mare era i és molt dita en recollir i compartir la saviesa popular dels seus pares i avis. De petit, quan jo no podia dormir -sigui per un malson, o perquè temia la foscor, o vés a saber per què-, més d’un cop la incordiava: “Mare, tinc por.” I ella em contestava:

“Saps què és la por? Una pe i una o.”

L’ortografia de generacions anteriors fallava, sí, però eh, el missatge FUNCIONA.

Franz Steam

Anuncis

~ per Xavi Manuel a Desembre 7, 2008.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: