Visquin els videojocs!

Hi ha qui diu que els videojocs són una pèrdua de temps, que no aporten absolutament res. De fet, ho opina molta, MASSA gent, no ho negarem pas. Fins i tot, el meu amic Isaac em confessava recentment que, després d’unes partides a la Nintendo DS, se sentia malament per haver perdut el temps (sic) davant la consola portàtil. Que podia o hauria d’invertir-lo millor en altres activitats més productives.

No recordo la cita exacta, però Pascal remarcava la importància del joc en les nostres vides. El joc com a divertiment per endolçir el tedi i l’avorriment de la existència, i no solament quotidiana. El joc desperta els sentits, connecta amb la nostra creativitat, desenterra les emocions més innocents i les més viscerals, i pot submergir-nos en móns increiblement absorvents i meravellosos. ¿Realment estem perdent el temps? ¿O potser l’estem reinvertint per prendre cura de la nostra salut mental, per alliberar-nos d’unes tensions acumulades, per somriure per primera en tot el dia, o per sentir-nos infinitament més VIUS que en el món real?

Durant els últims anys, el refinament narratiu, escènic i visual dels videjocs ha propiciat una reconsideració del mitjà, lenta però constant i progressiva. Paral·lelament, hi ha un ímpetu per enaltir el videjoc com a forma cultural interactiva, una disfressa que de vegades s’escau i de vegades no. Sí, hi han molts videjocs amb uns exquisits valors narratius afegits que els encabirien, sens dubte, dins el que anomenem CULTURA. I sóc el primer en celebrar-ho.

Però alhora estem perdent de vista l’essència del videojoc, que es troba dins el mateix mot. El joc. L’entreteniment. El repte. ¿És que no podem GAUDIR els videojocs tal i com són? Dominar les mecàniques de joc, extenuar l’assaig-error fins assolir aquella fase de bonus secreta, aconseguir tots els “logros” del meu shooter favorit… ¿No podem apreciar els grans clàssics de l’arcade pixelat? ¿No adora tothom un Tetris, un Super Mario Bros. o un Sonic, un matamarcians com Galaga o Parodius?

El que més m’agradava del Metal Gear Solid de la primera Playstation, per exemple, no era el seu argument i to protocinematogràfics (el director de les seqüències de vídeo mereix una pallisa amistosa, eh?), ni la moral ambígua dels personatges, ni la força icònica de Solid Snake i Revolver Ocelot. El que més m’agradava era jugar a ser l’espia, a infiltrar-me per conductes de ventilació, a esquivar els radis de visió de les càmeres, a controlar missils teledirigits amb cura, a foter-me d’hòsties contra un ninja invisible i pervers.

Jo ara estic jugant al LocoRoco 2, per a PSP:

I m’ho passo pipa. I no em sento malament. I somric i m’embaladeixo com un nen petit. I, fins i tot, si vull, puc analitzar-lo i repensar-me’l i integrar-me’l, i admiraré la seva força visual, la seva puresa referencial i el seu estil únic delirant, i em fixaré en la importància simbòlica del grup com a unitat, en analogies hitlerianes i en la seva moral utòpica i col·lectivista.

I si encara no us he convençut, us diré una cosa: molt més abobinable i horripilant em sembla el consum cultural que exposava ahir. Tenim una colla de mitjans increïblement i potencialment rics per se, per ells mateixos, i els consumim com una bossa de patates: en notem el gust, i ens en meravellem, i acte seguit llencem la bossa a la paperera.
Allò sí que es perdre el temps, i, sobretot, perdre una oportunitat.

Advertisements

~ per Xavi Manuel a Desembre 9, 2008.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: