JCVD

JCVD és Jean Claude Van Damme. Toma cartelaco!

jcvd-le-film

Parem-nos un segon, i pensem ens les estrelles hipermusculades del Hollywood d’acció dels vuitanta. Sylvester Stallone… i tenim a Rambo. Arnold Schwazzeneger… Terminator, és clar. I Jean-Claude Van Damme? Jean-Claude Van Damme mai s’ha pogut identificar ni refugiar darrera el nom d’un heroi de ficció. Jean-Claude Van Damme és… ell mateix, sempre, protagonitzi el film que sigui. El seu nom és tot el que té (bé, i les seves hòsties), i els noms poden ser ben fràgils… Possiblement, que Jean-Claude Van Damme s’interpreti a ell mateix a JCVD no és, doncs, tan irònic com sembla. És una manera perfecta de definir-lo com a personatge perenne i reafirmar la seva solitud i el seu desamparament.

Vegem-ne el tràiler!

I és que Jean-Claude Van Damme, al film, és l’estrella en ple declivi crepuscular. Un titella vell i desgastat, en baixa forma: mentre desfilen els crèdits inicials, un pla seqüència d’acció non-stop desgasta físicament l’actor, immers en ple rodatge, fins interrompre’l: un decorat ha caigut. I en Jean-Claude ja no té ofertes suculentes, i d’altres estrelles (Seagal!) usurpen els seus papers; la seva economia minva i minva, mentre mira de lluitar per la custòdia de la seva filla en una colla de judicis humiliants. Van Damme està ACABAT. A més, a la seva Brusel·les natal, hi ha un robatori a una oficina de correus, amb hostatges i tot, i sembla que Van Damme n’és el responsable…

Comencen els spòilers.

El film reconstrueix, a lo perspectivista, a lo Rashomon, aquest robatori, nucli del film. Els punts de vista se succeeixen de manera que la informació i els girs OMG arriben ben dosificats a l’espectador. Pobre Van Damme!, un hostatge més, obligat i forçat a representar, a actuar!, el paper de villà, la seva antítesi. Tot un via crucis moral on els plans seqüència, abundants i molt ben resolts tècnicament, esgoten i esgoten encara més l’actor/personatge fins arribar a L’ESCENA del film. Una ascenció espiritual, literalment, més amunt dels decorats i els focus, on Van Damme ens brinda un emotiu monòleg a càmera: l’heroi despullat PLORA i lamenta i demana perdó pels seus errors, demanant una nova oportunitat per aquest vell cocodril. Un acte de confessió que ultrapassa la ficció, absolutament real i autobiogràfic.

Aquí Van Damme no ha trencat la quarta paret (que ja s’esquinçava), és que l’ha rebentada a hòsties.

L’assumpció del seu jo, l’heroi justicier, ens condueix a un doble desenllaç: l’anhelat i somniat pel mateix Jean-Claude i el públic, i el desenllaç real, irònic i tragicòmic, on un Van Damme purificat i renascut és condemnat a presó injustament per uns crims que no ha comès. Però feliç. En pau.

Acaben els spòilers.

De debò, aneu-hi! Si no us he convençut amb aquesta ressenya tan emotiva, amb spòilers o sense, és que teniu orxata a les venes, en comptes de sang. Aquest film és increïblement sincer i confessional, com dèiem, i qui té els nassos d’interpel·lar així a l’espectador, d’una manera tan punyent, és mereix una oportunitat, i ningú li està donant.

ANEU-HI! Encara és en cartell, a un puto únic cinema de Barcelona, els Casablanca-Gràcia, en versió original, i no durarà GENS. I a Lleida crec que la faran al Funatic en breu! Tots al puto Funatic! Francesco! Tu hi aniràs, oi? Francesco! FRANCESCO!

Franz Steam

Anuncis

~ per Xavi Manuel a Desembre 12, 2008.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: