La tràgica història d’un biquini

Aprofito l’avinentesa per fer-me una mica d’autobombo. A continuació, el meu Notodo de 30 segons:

La tragèdia

De ben segur que la majoria ja l’heu vist, que sóc molt pesat i, en el seu moment ja vaig anunciar sobradament la seva selecció a la 7a edició del Notodofilmfest, i la seva inclusió al Box-Office de la setmana (posició número 10! WOW!) i tal i tal. Vaig compartir-ne el link amb tot hom i en vaig demanar opinions, amb el meu entusiasme habitual. La majoria de crítiques rebudes es resumeixen en un What the Fuck!?, clarament intencionat, i els pobres espectadors afirmen no entendre absolutament res, al·ludint a la meva bogeria, mentre que d’altres simplement se’n riuen sanament i ja està.

El meu company i gran amic Joan Baró, àlies Cornamusaire, confès seguidor de la meva minsa i potxa filmografia amateur, em retreia, però, una buidor en el curt, inconcret i massa abstracte, “un no saber què m’estàs explicant”, vaja.

I és clar, em vaig proposar aquesta revisió de consciència. Què vull explicar amb la tràgica història d’un biquini? Sempre havia concebut aquesta microhistòria com un experiment visceral, on l’objectiu primordial del cop d’efecte és el de trastocar l’espectador i acabar amb aquelles emocions i expectatives que s’havia creat just abans, amb aquells plans efectistes i l’Adagio for Strings de Samuel Barber com a súmmum del dramatisme.

Però també hi havien idees més enllà de l’efectisme, és clar. Un pot pensar en la mateixa naturalesa de la història: una tragèdia en biquini és menys tràgica? L’espectador no pot conjecturar la seva pròpia versió, com, per exemple, que el al pare li agradava tranvestir-se i, en aquell moment inoportú, el seu fill havia mort sobtadament per alguna raó desconeguda? Que era un maníac pedòfil? Que vivim en una societat distòpica on tots els pares de família duen sexys banyadors femenins? Jo que sé: no podem mirar de donar-li sentit a la història? O és que el curt no invita a fer aquest esforç, potser?

A més, trobo que, en un nivell implícit, hi ha un tarannà crític amb l’efectisme o flipisme tant estès en el curt amateur actual, on l’únic que prima és la sorpresa per la sorpresa, a la recerca de la complicitat de l’espectador. Aquí, la sorpresa condueix, potser, cap a l’absurd, la incomprensió i el no-res.

La gran qüestió és: he sabut transmetre totes aquestes idees dins la peça de trenta segons? En aquest sentit, crec que he fracassat en bona mesura. ¿La forma utilizada, el mode de la història, inutilitza tots aquests continguts? ¿Quina és la forma adient per conjugar, per aplegar efectisme absurd i reflexió sobre la ficció?

Fent això, potser: escrivint aquest mig-assaig patètic però simpàtic de voluntats fracassades i d’ensopiment nocturn.

Franz Steam

Anuncis

~ per Xavi Manuel a Desembre 13, 2008.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: