To kill a rat (reprise)

Previously, on Franz Steam…

Sí, ja sé que fa EONS que no publico una putemierden. I sí, he trencat la meva èpica promesa inicial d’escriure diàriament; però és que era inevitable, i també entranyable. Els perquès? No vull avorrir-vos amb les meves crisis identitàries i creatives, que si sedentarisme nadalenc i grips galopants, que si no tinc eines d’anàlisi i crítica… i d’altres laments victimistes. Estic preparant un exèrcit de crítiques personalíssimes de tot tipus i color que devastaran la blogosfera catalana de tal manera que riute’n tu de l’armaggedó. CUMMING SOON.

Mentrestant, per sortir del pas, i ja sé que és execrable i patillero, us adjunto un breu assaig que ens van encarregar a l’esplai universitari. Tracta del món del Tub i les elucubracions d’un teòric de la imatge tremendament lúcid, anomenat Paul Virilio. Un escrit d’estil clarament jordicostista, el mestre de la crítica cultural, i alhora inspirat en una de les digressions del protofilòsof Nacho Vigalondo en algun racó internàutic… que no recordo ben bé, cony, i mira que ho he buscat i rebuscat. En resum, que atorgo plenament tot el crèdit ideològic als meus dos ídols contraculturals: jo simplement he fet un treball de classe.

A continuació d’aquests mots, hi havia adjunt l’assaig dels nassos. Recordeu aquesta entrada del mes de febrer? Va desaparèixer misteriosament, tot i que ningú se’n va adonar. El perquè? Vaig reformular el meu preciós assaig i el vaig presentar als premis Sant Jordi de la Universitat Pompeu Fabra, a la modalitat homònima d’assaig.  I, qui ho diria, va resultar guanyador! Un bell moment per compartir amb tots vosaltres. I per inflar el pit amb orgull, per cimentar el nou inici d’una trajectòria incerta, per reemprendre la escriptura constant del blog de crítica i anàlisi que sempre he desitjat. Ara sí, us ho asseguro. En fi, aquí teniu la versió 2.0 del meu primer assaig amb cara i ulls i tita. Una tita ben llarga.

YouTube i la destrucció del temps

1. El 22 de novembre del passat 2008, es va emetre (i s’emet) mundialment en directe –des de San Francisco i Tokio, via stream– l’esdeveniment internàutic de la temporada: Youtube Live, un híbrid mastodòntic entre el concert multitudinari i l’espectacle de varietats amb reminiscències del freak show. Els seus protagonistes eren (i són) les estrelles i talents de la curta història de YouTube, encimats pels milions d’usuaris i les seves visites de creixement exponencial. El celebèrrim servidor de vídeos era (i és) perfectament conscient de la seva condició de canal global massiu de target teen i no tant teen, de plataforma de llançament simultani d’artistes i pallassos; i d’escenari exhibicionista del consumidor per defecte, ara creador de continguts. I per aquest motiu, l’únic que calia era aglutinar i posar en escena a tota una colla d’artistes inesperats i showmen potencials, tots ells sorgits de l’anonimat, i servir-los espectacularment als seus fans i seguidors.

Dit i fet: tant l’acurada realització com el muntatge escènic no tenen res a envejar a les grans superproduccions musicals dels grans cantants del moment. El pla seqüència inicial, d’una complexitat tècnica gens menyspreable, ressegueix la voluptuosa figura vehicular de la cantant pop Katy Perry, acompanyada d’algunes icones emblemàtiques del Tub, fins arribar a l’escenari principal. Un cop atrapat visceralment l’espectador virtual, se succeeixen un enfilall d’actuacions i performances intimistes, més pròpies de la stand-up comedy nord-americana, alternades amb petites peces d’animació o muntatges d’exhibició acrobàtica a l’exterior. És a dir, un directe absolutament clàssic, on prima una planificació multicàmera clarament funcional i d’estètica MTV, que serveix a l’espectacle multiforme i hedonista que és YouTube Live, paradigma d’allò cool.

2. El teòric cultural Paul Virilio exposa al seu assaig breu The perspective of Real Time (1997) tot un entramat de preocupacions i inquietuds respecte a la dromologia. La dromologia –o la ciència de la velocitat– és un concepte encunyat pel mateix autor, qui assenyala una manca de perspectiva i relativisme temporals respecte a la societat i la seva relació amb els mass-media. El seu discurs esdevé profètic en el moment en què anuncia i exemplifica una mutació perceptiva del temps i l’espai a causa dels mitjans audiovisuals, les seves especificacions tècniques, i la seva filosofia de la immediatesa i el present fugaç.

Virilio elucubra una tesi sobre la mutació temporal, autèntic eix vertebrador del pensament dromològic: del temps cronològic o temps històric i narratiu, al cronoscòpic o immediat. De fet, hi proposa una analogia esclaridora amb el mode de lectura d’un rellotge analògic i un de digital. Al primer, localitzem espacialment les busques en relació al cercle horari de dotze hores. El digital, en canvi, ens mostra contínuament i instantàniament l’hora exacta de l’instant de lectura.

D’aquesta manera, i per extensió i aplicació de l’anomenat temps real o real-time, l’individu passarà a viure i consumir immers en el present: alienat temporalment, oblidant passat i futur, i perdent una perspectiva cronològica de l’entorn. A més a més, l’esclavitud vers la pantalla –font única de coneixement– comporta alhora una pèrdua dels referents espacials i lumínics del món real. La construcció de la realitat es basaria, doncs, en reconstruccions simulades, televisades en dues dimensions, mentre emeten una llum pròpia i artificial que no es correspon amb la llum solar de l’exterior.

3. A propòsit de Virilio, Youtube s’entronca directament amb els símptomes imminents que pronostica el teòric, però apuntant algunes contradiccions. Només cal fixar-se en la mateixa naturalesa d’aquest metacanal de continguts. Què ens ofereix? Tot i més, en constant acumulació. YouTube s’ha convertit en un magatzem incommensurable de tot tipus de productes audiovisuals, ja sigui agrupant formes consolidades –el curtmetratge, el videoclip, la ficció seriada fragmentada, el documental, els highlights televisius– o propiciant la irrupció de nous formats inclassificables: videoblogs de tot tipus, exhibicions eròtiques amateur per correspondència, experiments formals de reedició i reinterpretació de material d’arxiu… o testimonis seqüencials dels grans esdeveniments de la història majúscula i íntima – una mena de periodisme de la vivència en primera persona.

Si bé que el consum i les audiències de YouTube s’articulen, com en la televisió, al voltant del present immediat i les modes nascudes del boca-orella virtual, hem de tenir molt present que tots els seus continguts queden emmagatzemats ad infinitum. Els primers anys d’història del Tub conformen un tot indissoluble i imprecís, un calaix de sastre on s’hi aboca la glòria i les deixalles internàutiques de la humanitat, on ja no importa el seu context espaciotemporal, sinó el contingut per ell mateix i els continguts que s’hi relacionen.

Els usuaris obvien qualsevol referència contextual –que hi són– per pura inèrcia del visionat acumulatiu, i les noves fornades de públic percebran temporalment de la mateixa manera l’últim vídeo absurd de moda junt amb les antigalles mítiques de la història passada, com l’animaló de mirada dramàtica o el ballarí de xiclet. El contingut prevaldrà eternament –a menys que algun grup crono-terrorista atempti contra els servidors mundials de YouTube– i la història, el temps, la cronologia del consum audiovisual… tots ells desapareixeran paulatinament. I si el futur del consum televisiu passa per la seva reconversió cap a l’estil YouTube, arribarà el dia en què tot l’audiovisual estarà format per un caos exponencial de peces i formats breus i impactants.

D’aquesta manera, un esdeveniment com YouTube Live ens resulta recargoladament irònic: sota la forma del real-time, però condemnat a l’emmagatzematge sempitern. Així doncs, el recorregut vital de YouTube sembla convergir amb els auguris de Virilio, amb una diferència: el consum no solament serà immediat i posteriorment oblidat, sinó circular i reiteratiu, formant un amalgama dins el no-temps. Referències contextuals o temporals com les del primer paràgraf d’aquest escrit hauran de mutar cap al present perenne. I qui sap si, en resposta al clima d’aquesta època, els cronògrafs –ofici hipotètic que m’acabo d’inventar– seran els nous rebels, els nous guies de la cultura.

CODA: La meva primera incursió a amazon.co.uk m’ha brindat un tresor catòdic: The Mighty Boosh – Complete Series. Ja en parlarem en un volum futur de les Grans Sèries de les Ficció Conyística. Us deixo, tot i això, amb un tast exquisit:


Anuncis

~ per Xavi Manuel a Mai 3, 2009.

Una resposta to “To kill a rat (reprise)”

  1. Recorda que a Mighty Boosh s’hi ha de afegir la seva besona – The It Crowd, igual o millor. Quan et passis per Gràcia t’ensenyaré el Mighty Book of Boosh, que no necessita definicions.
    Un petó R.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: