Visquin els videojocs!

•Desembre 9, 2008 • Feu un comentari

Hi ha qui diu que els videojocs són una pèrdua de temps, que no aporten absolutament res. De fet, ho opina molta, MASSA gent, no ho negarem pas. Fins i tot, el meu amic Isaac em confessava recentment que, després d’unes partides a la Nintendo DS, se sentia malament per haver perdut el temps (sic) davant la consola portàtil. Que podia o hauria d’invertir-lo millor en altres activitats més productives.

No recordo la cita exacta, però Pascal remarcava la importància del joc en les nostres vides. El joc com a divertiment per endolçir el tedi i l’avorriment de la existència, i no solament quotidiana. El joc desperta els sentits, connecta amb la nostra creativitat, desenterra les emocions més innocents i les més viscerals, i pot submergir-nos en móns increiblement absorvents i meravellosos. ¿Realment estem perdent el temps? ¿O potser l’estem reinvertint per prendre cura de la nostra salut mental, per alliberar-nos d’unes tensions acumulades, per somriure per primera en tot el dia, o per sentir-nos infinitament més VIUS que en el món real?

Durant els últims anys, el refinament narratiu, escènic i visual dels videjocs ha propiciat una reconsideració del mitjà, lenta però constant i progressiva. Paral·lelament, hi ha un ímpetu per enaltir el videjoc com a forma cultural interactiva, una disfressa que de vegades s’escau i de vegades no. Sí, hi han molts videjocs amb uns exquisits valors narratius afegits que els encabirien, sens dubte, dins el que anomenem CULTURA. I sóc el primer en celebrar-ho.

Però alhora estem perdent de vista l’essència del videojoc, que es troba dins el mateix mot. El joc. L’entreteniment. El repte. ¿És que no podem GAUDIR els videojocs tal i com són? Dominar les mecàniques de joc, extenuar l’assaig-error fins assolir aquella fase de bonus secreta, aconseguir tots els “logros” del meu shooter favorit… ¿No podem apreciar els grans clàssics de l’arcade pixelat? ¿No adora tothom un Tetris, un Super Mario Bros. o un Sonic, un matamarcians com Galaga o Parodius?

El que més m’agradava del Metal Gear Solid de la primera Playstation, per exemple, no era el seu argument i to protocinematogràfics (el director de les seqüències de vídeo mereix una pallisa amistosa, eh?), ni la moral ambígua dels personatges, ni la força icònica de Solid Snake i Revolver Ocelot. El que més m’agradava era jugar a ser l’espia, a infiltrar-me per conductes de ventilació, a esquivar els radis de visió de les càmeres, a controlar missils teledirigits amb cura, a foter-me d’hòsties contra un ninja invisible i pervers.

Jo ara estic jugant al LocoRoco 2, per a PSP:

I m’ho passo pipa. I no em sento malament. I somric i m’embaladeixo com un nen petit. I, fins i tot, si vull, puc analitzar-lo i repensar-me’l i integrar-me’l, i admiraré la seva força visual, la seva puresa referencial i el seu estil únic delirant, i em fixaré en la importància simbòlica del grup com a unitat, en analogies hitlerianes i en la seva moral utòpica i col·lectivista.

I si encara no us he convençut, us diré una cosa: molt més abobinable i horripilant em sembla el consum cultural que exposava ahir. Tenim una colla de mitjans increïblement i potencialment rics per se, per ells mateixos, i els consumim com una bossa de patates: en notem el gust, i ens en meravellem, i acte seguit llencem la bossa a la paperera.
Allò sí que es perdre el temps, i, sobretot, perdre una oportunitat.

El cocodril

•Desembre 8, 2008 • 4 comentaris

He arribat recentment a una conclusió: consumir cultura ÉS UNA PUTA MERDA. De debò.

Tant és si parlem de clàssics en MAJÚSCULES de la literatura o best-sellers editorials o ficció pulp barata, d’obres magnes del cinema clàssic de Hollywood o sexploitaition o Godard. O Lost o els Soprano o Quo vadis?. O l’últim còmic d’Alan Moore o Grant Morrison. O visitar la nova exposició del CCCB.

La meva actitud ha estat sempre la del consumidor passiu. Per exemple, vaig llegir fa uns mesos “Memòries des del subsòl”, de Dostoievski. Toma ya, a lo erudito. I sí, en vaig gaudir de la lectura, i em va impressionar, vaig reflexionar-hi, i vaig esbossar mentalment algunes idees interessants respecte allò llegit. On és tot aquest treball mental? On són els resultats? A la puta merda, són. Què em queda, ara? Un record vague, una opinió imprecisa, una sinopsi rovellada, una impressió florida, plena de fongs. I això em passa amb molts altres llibres, i amb moltes pel·lícules i sèries i tot el que he enumerat de bon principi, que ja estic agafant com un mal costum aixo d’enumerar.

De què em serveix haver experimentat la més íntima de les sensacions, haver parit la més brillant de les reflexions, si sempre es quedaran al, diguem, pla mental, descomponent-se a la nostra memòria? Cal mantenir vives aquestes idees i impressions. Cal involucrar-se molt, molt més amb la cultura. Cal ser més analític d’esperit. D’esperit, atenció. No dic que tothom s’hagi de convertir en crític cultural per poder gaudir i construir-se amb la cultura. Simplement, cal implicar-se més.

I, com ja imaginareu, previsiblement, per això escric. I ho anoto tot, perquè no marxi, no s’esvaeixi. Sigui el que sigui. Miri el que miri. Llegeixi el que llegeixi. Sigui un còmic o una sèrie d’animació japonesa o un videojoc. Des de fa poc temps que miro de fer tot això, de complir aquests propòsits i d’adoptar aquesta nova actitud. I és com tornar a començar de nou: veure-ho tot de nou, llegir-ho tot de nou, viure-ho tot de nou. I pot fer-se realment abrumador. Però m’ha recompensat molt, i em segueix recompensant. I espero que aquest blog en sigui la mostra.

I el cocodril? Era un simple reclam comercial, aquí el teniu:

Fins i tot una parida com aquesta té tant o més suc que un conte de Joyce, i pot inspirar tota l’obra poètica d’un nou Baudelaire. Tu pensa en el cocodril. Pensa-hi.

Una pe i una o

•Desembre 7, 2008 • Feu un comentari

Sense més dil·lacions, mireu aquest videoclip ATERRIDOR:

Tema: Stress, del duo electrònic francès Justice
Dirigit per Romain Gavras.

Què? L’heu vist sencer? Jo no vaig poder, la primera vegada. Us heu angoixat? Us heu enfadat? Us heu indignat? Us heu sentit impotents? Heu pensat que la música és una puta merda?

El vídeo està, reconeguem-ho, brillantment realitzat. L’estil és increïblement agressiu, i càmera i muntatge funcionen a la perfecció. A més, interroga l’espectador: el drap netejant l’objectiu, les mirades a càmera o la censura policial són petits detalls que posen en dubte la construcció de la realitat. I el perxista flamejant o la pallissa a LA càmera són ja horror pur: la violència ha traspassat el mitjà. “Has gaudit gravant això, eh, fill de la gran…”, se sent als últims segons, en frànces.

Però vull anar més enllà d’anàlisis ja fetes, d’etiquetar formes i continguts, que ja ho he mig fet, vaja. No ho crec convenient ni sóc el més indicat, i no vull caure en demagògies fàcils. Que si es lícita aquesta representació de la violència, que si retrata el jovent suburbial, que si els cotxes cremats als afores de París, que si és una crítica a la manipulació dels mitjans…

Des d’un bon principi, jo vull parlar de sensacions.
Jo d’això n’anomeno filldeputisme il·lustrat. I em fa molta por, ho reconec. Una colla d’autòmates violents i destructors, quasi abstractes, que insulten i escupen i agredeixen. Els odio. Els reconec, em venen a la memòria. Em desperten vells fantasmes. No els comprenc.

El problema sorgeix quan, a mida que em miro més el vídeo i, a mida que escolto més el tema quan vaig pel carrer, m’atrau, m’absorveix, m’arrossega i finalment em fascina. Em torno un filldeputa d’esperit, adrenalínic i fatxenda, amb ganes de partir-li la cara a qui sigui en un impuls atàvic de violència. Thanatos i Ferrés i tot això. Hi connecto. Escolto el tema atentament, de nou, i me n’adono que tots els seus elements, els ritmes, els timbres, han estat triats acuradament per despertar aquestes emocions tan viscerals. I el clavicèmbal mortuori del final és la bomba. M’encanta. Sóc boig? No, simplement em poso dins la pell d’un filldeputa d’aquests i m’hi sento… estrany, sí, però inexplicablement bé. Confortable. Aquesta sensació s’esvaeix quan unes amigues nostres anomenades moral i ètica ens visiten insistentment. I torna la por, el desconcert i el rebuig.

Ara mireu-vos la seva rèplica:

Dirigit per Charles Villeneuve

He rigut com mai. La risión, que diuen alguns. Els abans temuts destructors vandàlics ara són éssers patèticament ridículs i infantils, que ensopeguen i juguen a l’Uno. Com despullem la por? Amb l’humor: riem-nos-en.

Ma mare era i és molt dita en recollir i compartir la saviesa popular dels seus pares i avis. De petit, quan jo no podia dormir -sigui per un malson, o perquè temia la foscor, o vés a saber per què-, més d’un cop la incordiava: “Mare, tinc por.” I ella em contestava:

“Saps què és la por? Una pe i una o.”

L’ortografia de generacions anteriors fallava, sí, però eh, el missatge FUNCIONA.

Franz Steam

Una mitologia per descobrir

•Desembre 6, 2008 • Feu un comentari

Ho reconec: sempre he tingut molts prejudicis amb el món dels superherois. Els perquès? Suposo que pels motius clàssics. Que són buits i infantils. Que no tenen profunditat dramàtica, només són hòsties i diàlegs pomposos i trames barates de folletí. Que tot el còmic americà és redueix a superherois, i a continuar sagues des de fa DÈCADES, i a saturar als lectors fins a la sacietat. Que els seus fans i seguidors, el fandom, són barbuts de més de trenta anys o nerds antisocials, uns “zombies malaltissos” (sic) que compren còmics i còmics compulsivament, perquè sí, perquè són fans. Lectors que pateixen i s’indignen perquè la disfressa del seu superheroi preferit tingui una continuïtat i una coherència amb les sagues anteriors. Podria enumerar mil prejudicis més, que han construït la imatge estereotipada del lector estàndard de còmic superheroic.

Acabo de llegir 1985.

Portada alternativa del primer número de la sèrie

1985, escrit per Mark Millar i dibuixat per Tommy Lee Edwards.

I m’ha entusiasmat. Feu-vos-en una idea: tots els villans de l’univers Marvel atravessen una ruptura entre dimensions i arriben a la Terra, a la nostra Terra, sense superherois i completament indefensa. I un nen de dotze anys, un lector asidu de còmics Marvel que es coneix fil per randa totes les aventures i virtuts i punts febles i misèries dels seus personatges, descobreix aquest creuament entre móns. I és l’únic que pot avisar als superherois, a l’altra banda, a l’univers paral·lel.

Tot i desconèixer la majoria de superherois i villans, aquest còmic, repeteixo, m’ha entusiasmat. Millar m’ha presentat, de cop, a lo grande, tota una mitologia comprimida de proporcions èpiques, còsmiques i multidimensionals. Filtrada des del punt de vista d’un nen que no gosa creure el que veuen els seus ullets. M’ha atrapat completament, i és que Millar té una força narrativa inesperada: és permet ser cru però també màgic. Costumbrista i fantàstic. I ha sabut donar una dimensió completament humana i propera al fenomen superheroic sense caure en monyismes ni merdes trascendentals.

Ha sabut conjugar aquests dos móns, aquestes dues concepcions oposades que pul·lulen pel meu cap: la fascinació i el rebuig pel superheroi. El recorregut de tots els personatges -el nen embadalit, el pare misteriós, la mare histèrica, el venedor de còmics cínic- s’ha convertit en el meu recorrgut mental, i he empatitzat amb tots ells, preguntant-me què cony significa la fantasia. La irrupció d’un submón oníric, d’una troupe de villans horrends que ho destrueixen tot al seu pas, m’ha redescobert el sentit de la meravella, pur i innocent, del còmic de superherois.

Recordo que, als quatre anys, tenia i llegia un d’aquells còmics-revista amb diferents tires i capítols d’aventures superheroiques i fantàstiques i de ciència-ficció. Recordo que n’hi havia una, d’un grup de superherois, a mode de “Los 4 Fantásticos”, que travessaven un tub circular futurista, pilotant un vehicle volador. El túnel de vidre es trobava dins una cova gegantina, i al fons hi havia un mar de lava: eren dins un volcà. El tub, de cop, es trenca, s’esmicola i cau cap al magma. Un inquietant continuarà conclou el capítol, amb els nostres herois condemnats a una mort imminent i ardent.

Em va ATERRIR. Em va entusiasmar. Em va produir malsons. I no em podré oblidar mai d’aquella por abismal que sentia tot imaginant-me en aquella situació extraordinària, d’un altre món. Vull experimentar de nou aquestes sensacions. M’endinsaré dins les mitologies superheroiques i fantàstiques del còmic, de Marvel i DC i Vertigo i Dark Horse i… i… i penso relatar-ho des del punt de vista d’un nen meravellat que desocbreix un nou món.

Franz Steam

Edito: Aquí teniu un enllaç per descarregar-vos 1985 en 6 .cbr. Gaudiu-ne tant com n’he gaudit jo!
http://www.taringa.net/posts/comics/1398832/Marvel-1985-Completo-

FUCKING EPIC POST

•Desembre 5, 2008 • 2 comentaris

Avui torno a la blogosfera. Les banderes onejant, la música èpica al rerefons i un posat fatxenda: SÍ, HE TORNAT. I penso escriure CADA DIA. C-A-D-A D-I-A. Toma ya.

I… per a què?

1. La blogosfera està en ple declivi, i els autors deserten i tanquen els seus blogs. Els blogs ja no estan de moda. A més, ara el puto Carallibre ho domina tot, corrompent al jovent, destapant les intimitats, alterant els bioritmes i enriquint el vocabulari. No, tranquils i tranquiles, que avui no parlarem pas del Word Challenge: és mereix una entrada pròpia. Coming soon.

2. Els lectors d’aquest blog es poden comptar amb els dits d’un manc. CAP. Qui em llegeix? De què serveix tot això? Escriure amb majúscules per fer-me el guai, interpel·lant a un lector o lectora que NO HI ÉS, preocupar-me per la forma i l’estil a les tantes de la nit…

3. I de què parlaré? Què hi escriuré? Crítiques, ressenyes culturals? Confessions perverses en estat ebri? Teories sobre l’existència dels forats negres? Cinema? Sèries de televisió? Internet? Música? Còmics? Videjocs? Membrillos? Què? QUÈ?

4. I si li sumem, a més, que és un blog en CATALÀ, encara pitjor! Encara estic reduint més el meu públic objectiu! Em quedo sense mercat! Sense lectors! No ho facis, això és un despropòsit!

    Molt bé. Mode crepuscular OFF.

    I què? M’és absolutament igual. Escriuré. Encara que la blogosfera s’ensorri. Escriuré per a mi, i per a uns pocs amics fidels, i per a qui em vulgui llegir, és clar! I repeteixo, també per a mí. Per ordenar idees, per vomitar i recompondre pensaments i inquietuds i opinions. I miraré d’escriuré ressenyes i crítiques culturals, -amb majúscules, per fer-me el GUAI-, i parlaré de cinema i sèries de televisió i internet i música i còmics i videojocs i membrillos i el que em doni la gana.

    Cada dia. Em llegireu.

    FUCKING EPIC POST

    Franz Steam

    ¡Posesión infernal!

    •Abril 25, 2008 • Feu un comentari

    No, no parlaré de la magnífica trilogia d’horror sardònic de Sam Raimi (i ja he soltat un comentari de cultura fílmica en plan sabelotodo, hala!). Però no pateixin, del mateix infern dels tubercles, he dut quelcom horrendorl. I és que hi ha moments en que el teu company de pis i la seva fascinació patatil, et posseeixen sonorament.

    Patates

    I de regal, dues perles de Youtube:

    1. God is dead!, o una perla conyística de Carlos Areces per la difunta i ressurrecta La Hora Chanante.
    “Pues me ha costado un pastón, sabes?”

    2. The heart of the world (2000), de Guy Maddin. Poètica expressionista farcida de “desnudus” macabres, per si això últim us serveix com a alicient, que sou uns pervertits.

    Perdre

    •Abril 25, 2008 • Feu un comentari

    Hi ha un dia, en el via crucis de l’artista novell (sigui escriptor, sigui curtmetratgista, sigui dibuixant, o tot plegat) en el que perdre certàmens i festivals i concursos forma part de la teva mísera existència.

    Heus aquí el relat presentat per la segona edició del Concurs de Relats Curts de TMB. No va guanyar res, és clar: eren més de 1600 relats. Això sí, -digue’m Adolf o cabronet o ressentit- el relat guanyador és una delícia: un viatge oníric en metro que… oh!, al final era un somni!

    Visca la mediocritat!

    El primer dia

    Convocatòria extraordinària de 230 places per a la brigada antimutants

    Per tots i totes és coneguda la presència disfuncional de mutants hostils sota el recorregut dels túnels de la línia L3 del metro. Així mateix, les seves constats temptatives de visitar la superfície han ocasionat diverses avaries i retards durant les últimes setmanes, essent molest per vostès, els usuaris del transport metropolità.

    Davant l’evident i creixent amenaça dels mutants dins les immediacions subterrànies del metro, TMB, en col·laboració amb les forces policials de l’Estat, ha vist convenient la formació d’una brigada especial amb la missió de reconèixer l’hàbitat mutant per tal d’entaular un seguit de converses de negociació.

    El termini de la convocatòria finalitza el 23 d’abril, i tots els interessats s’hauran d’adreçar a les oficines de TMB. Un tribunal especialitzat avaluarà les capacitats i aptituds dels candidats…

    Passà full.

    Extractes de l’informe etnogràfic de l’espècie comunament anomenada “mutant”
    (ALTAMENT CONFIDENCIAL – ÚS MILITAR)

    El 29 de novembre de l’any 2003, unes rates missatgeres interceptades pels túnels de Fontana van revelar l’existència de l’espècie mutant. Els rosegadors duien petits trossos de paper, duent inscrites diverses grafies en un alfabet desconegut. El criptògraf Hanz Walker, en col·laboració amb l’institut….

    Tirem endavant, tu.

    L’antropòleg Giuseppe Cassidi fou l’encarregat d’una primera expedició científica per tal d’efectuar un primer contacte amb la subcultura mutant sota el barri de Gràcia. Havent localitzat un dels seus accessos ocults –una fossa sèptica on hi figuren inscripcions i relleus en honor a una mena de deïtat semblant a la tassa d’un vàter–, l’equip d’investigadors aconseguí descendir…

    Res, fora.

    A les anotacions del seu diari, l’espècie mutant és descrita com “una colla d’éssers antropomorfs d’aparença arbòria, tot presentant diversos tipus de molsa i líquens adherits a les seves pells, així com singulars varietats de bolets de barret lluminós”. Les fotografies adjuntes al document confirmen la descripció de Cassidi, així que cal que memoritzi els trets físics distintius per tal d’identificar-los correctament en el moment de la seva aproximació directa i física. Els articles 23è i 25è de protecció mediambiental de l’eco-convenció de Ginebra ens obliga a considerar l’espècie mutant “patrimoni natural”, així que…

    Palla, palla i més palla.

    Davant la seva fascinació desmesurada per les llenties, hem vist convenient la utilització d’aquesta llegum com a esquer per a garantir l’èxit de les pròximes aproximacions…

    Passà full.

    L’objectiu primordial és la d’escortar el diplomàtic Mathieu Lyon en la seva tasca de diàleg multicultural i l’ofrena de T10s com a símbol d’unió entre pobles…

    El jove brigadier, nerviós, va tancar la seva carpeta, plena de paperassa. L’ insomni el fastiguejava. I és que l’endemà era el seu primer dia. I, efectivament, l’endemà, ell i onze voluntaris més, l’esquadró C, junt amb el diplomàtic bigotut, van endinsar-se per una de les escletxes infectes, vora el tram entre Fontana i Lesseps.

    Postdata:

    Val, el meu tampoc és una meravella, ho sé. Beu massa de l’imaginari de Futurama, i el final està escrit a correcuita. Però com a mínim miro de fer alguna cosa un pèl diferent, narrativament.
    Vaig a buscar les meves pastilles.